miércoles 2 de diciembre de 2009

Perden diners el artistes amb el P2P?

Les grans perjudicades per les descàrregues il.legals no són els artistes, sinó les discogràfiques. Segons una informació elaborada per The Times Online, la realitat de la indústria musical no és com ens la estaven pintant: tot i les descàrregues il.legals, els artistes guanyen cada vegada més diners.

Les dades recollides entre 2004 i 2008 són molt reveladors i estimen que, durant l'any que ve, els ingressos obtinguts pels artistes a través de la música en directe podrien superar el total de la facturació de les discogràfiques en concepte de venda de discos.

L'informe posa en evidència dos temes: que el creixement dels ingressos per concerts no mostra senyals de debilitat i que el directe és, sens dubte, el negoci més lucratiu per als artistes. El motiu és que el percentatge de l'import de l'entrada que acaba a la butxaca de l'artista és molt alt, segons l'estimació realitzada per l'equip de The Times Online.

Una altra qüestió cridanera que mostra el reportatge és que els ingressos acumulats pels artistes han crescut en els últims cinc anys, malgrat l'enfonsament de la indústria discogràfica. L'edició digital del diari anglès atribueix aquest augment a la venda d'entrades en els concerts i al pagament de royalties, que "suposa una partida en els ingressos de la indústria molt més gran del que la gent creu", afirmen.

A més, la publicació posa l'accent en la influència que exerceixen les descàrregues il legals en la indústria musical. Assenyala que, tot i que la British Phonographic Industry (que representa les discogràfiques al Regne Unit) denúncia any rere any el problema que suposen les descàrregues il.legals, potser hauria de corregir el seu discurs i indicar que l'únic que s'ha ressentit en aquest temps és el sector discogràfic.

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals d’Internet”

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.


Aquest manifest, ha set elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú.

S’ha publicat en multituds de llocs web. Si estàs d’acord i vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

viernes 27 de noviembre de 2009

CAL INVESTIGAR LA HISTÒRIA…FINS I TOT LA RECENT

Aquest dies m’han demanat si podia trobar informació sobre les revoltes que varen tenir lloc a Barcelona una el 1842 sofocada durament per Espartero i l'altre que va acabar amb el bombardeig de Barcelona per part del general Prim el 1843.

La de 1842 va ser causada per Espartero i la seva política arancel·lària, que va permetre als anglesos inundar la península amb els seus productes, els fabricants de Catalunya, amenaçats de ruïna, van fer una proclama, al no ser atesa, el mes de novembre Barcelona es va rebel·lar i, va tenir lloc una lluita sagnant, fins que Espartero amb els seus canons ajudat pels vaixells anglesos, acabats d'arribar al port, va sotmetre la ciutat rebel.

Però la de 1843 té un caire molt diferent, i no hi ha cap historiador que ho expliqui amb claredat, la meva conclusió desprès de creuar informació de mitja dotzena de fonts és que la insurgència de Barcelona, el mes de setembre un cop destituit Espartero, va ser de caire republicà, de revolta de "La Jamància" res, aquesta és la versió oficial adulterant la realitat com amb tants altres fets de la nostra història. Repassem el que han escrit, també falsament, els historiadors oficials sobre alguns altres temes:

  • "Y el rey católico construyó una ciudadela con 15.000 hombres para defender la ciudad" (quan era per control·lar-la i evitar una rebel·lió)
  • "Fernando VII dio órdenes a sus oficiales para que dejaran paso a los franceses camino de Portugal" (quan va ser pàlmàriament per entregar Espanya a Napoleó)
  • "El pueblo pidió que se derrumbaran las murallas que no les dejaban respirar" (quan era per evitar que Barcelona es pugués tornar a fer forta com el 1714)
  • "No se volvieron a construir las armerías de Ripoll por estar demasiado cerca de la frontera" (quan va ser perquè Catalunya no es pugués tornar a armar)
  • "Se demolió el Palacio de Bellas Artes de 1888 por causas técnicas" (quan va ser perquè era un símbol catalanista)
  • O la profanació de la tomba dels Comtes-Reis a Poblet per part dels carlins (Jaume I)
  • En el cas de l'11M, hi ha 10 millions de persones que, encara avui, asseguren que va ser ETA. (no és això adulterar la història?)

Un cop enderrocat Espartero, la junta militar de caire republicà no va acceptar la declaració de majoria d'edat d'Isabel II als 13 anys i per aquest motiu va ser bombardejada pel declarat monàrquic General Prim, no es llencen 2000 bombes sobre una ciutat perquè hi hagi 8000 soldats que tenen gana o no han cobrat, és més barat donar-los menjar o la paga, de fet va ser com una promulgació republicana 30 anys abans de la 1ª República. Recolzant aquesta tesi tenim:

  • El marqués de Lozoya ho deixa entreveure dient: "fue más fácil la lucha que la victoria, porque una vez depuesto Espartero las juntas no tenían los mismos ideales..."
  • El General elegit per la Junta, Francisco Serrano, va ser l’ultim president de la 1ª República
  • Va ser un cop declarada Isabel II major d’edat, no volent-la acatar com a reina
  • Prim era monàrquic i no hauria bombardejat una Junta monàrquica

Canviant de tema, en el cas del Palau de Belles Arts de 1888, és un fet que el va manar enderrocar el gobern d'en Franco el 1943 perqué era un símbol catalanista, i avui dia, al cap de tan sols 66 anys, no ho sap quasi ningú.

Són casos típics de la adulteració de la història recent, però la gent no s'informa i s’ho creu tot. Estem investigant la història llunyana, però cal també investigar i fer pública la veritat de la història recent!


sábado 25 de abril de 2009

Katalanika

Es conegut dels historiadors el fet de que els almogàvers es van empòrtar de Grècia el que es deia que era el crani de Sant Jordi però no van aconseguir fer-lo arribar a Catalunya..

Per cert, la Charo una noia d'Arenys casada al sud de Grècia i que hi ha viscut 29 anys, m'ha explicat una tradició que hi ha a la seva comarca sobre els catalans,
Com que molta gent em diu que ells ja ho sabien, he preparat una entrada:

catalanica.blogspot.com

quan hi hagi prous peticions us ho explicaré
..

La gent ho confón amb l'expressió sobre els catalans a Nàpols, prou coneguda de tothom: "che vieni i catalani"!!!, o una que vaig apprendre els anys 60, de boca dels avis d'una amiga napolitana: "vendetta catalana ti prenda"!!!

Diada de Sant Jordi

Qué es diu a la web
sobre la diada de Sant Jordi


Com diu l'Albert Fortuny al final resultarà ser una festa espanyola!!!!
Hi he afegit els meus comentaris, en català i negreta itàlica...
© - Toni de Haro, web... http://www.1de3.com/

No se sabe a ciencia cierta cuándo se inició la costumbre de regalar una rosa roja a la chica amada, pero parece ser que en el siglo XV ya se celebraba una Feria de Rosas el día de Sant Jordi. Que ja era el 23 d'avril!!!!
Mucho más reciente es la tradición del Día del Libro. El escritor y editor valenciano afincado en Barcelona, Vicente Clavel Andrés, vicepresidente de la Cámara Oficial del Libro de Barcelona, propuso al gobierno central la idea de la celebración de una fiesta del libro para animar la lectura. El 6 de febrero de 1926, el gobierno español presidido por Miguel Primo de Rivera lo acepta y el rey Alfonso XIII firma el Real Decreto que instituye la “Fiesta del Libro Español” para el día 7 de octubre en conmemoración del nacimiento de Miguel de Cervantes (bautizado el 9 de octubre de 1547 como consta en su acta bautismal).
Pero cuatro años más tarde (1930), se acordó cambiar la fecha al 23 de abril (festivitat de Sant Jordi!!!!) y así hacerla coincidir con el día de la muerte de Cervantes (va morir el 22 d'abril de 1616 i va ser enterrat el 23, data en què es commemora la seva mort per robar-nos Sant Jordi) y de William Shakespeare (23 d'abril de 1616 del calendari julià; és a dir per nosaltres era el 3 de maig de 1616 del calendari gregorià, mireu el meu article "nou mileni 2000") .

Quina casualitat el dia 23 de maig diada de Sant Jordi desde feia més de 500 anys!!!!, així es va canviant la història!!!
(Fecha en que falleció también, en 1981, el escritor y periodista catalán Josep Plá) En Pla hi va voler morir....
Además, desde 1995, el 23 de abril se internacionalizó, al ser declarado por la UNESCO Día Mundial del Libro y los Derechos de Autor.
La leyenda popular catalana es algo más dulce y mucho más épica :
El caballero Sant Jordi vivía en Montblanc (Conca de Barberà). Un dragón muy fiero tenía a todo el pueblo atemorizado, pues devoraba tanto a animales como a personas. Para tenerlo contento y saciar su apetito, cada día se sacrificaba a una persona, elegida por sorteo.
Un día, quiso el azar que la víctima fuese la hija del rey. Cuando el dragón estaba a punto de acabar con su vida, un valiente caballero con armadura (Sant Jordi) se enfrentó al dragón y salvó a la princesa de sus garras.
La leyenda asegura, así mismo, que de la sangre vertida por el dragón brotó un rosal de rosas rojas y el caballero le regaló una a la princesa como prueba de su amor.
Sant Jordi, patrón de Cataluña y Aragón, lo es además de Portugal, Génova, Inglaterra, Lituania, Grecia, Rusia, Georgia, Etiopía y otros lugares. Claro que allí lo conocen como Jorge (castellano), Gorka (euskera), Xurxo (gallego), Georges (francés), George (inglés), Georg (alemán), Giorgio (italiano), Georgos (griego) o Yuri (ruso). Como nombre proviene de gea y ergon, términos griegos que, unidos, significan “el que trabaja la tierra”.
El santo caballero de la Capadocia (antiguo país de Asia Menor ubicado en la actual Turquía), tribuno militar y consejero del emperador Diocleciano (284-305), se convirtió al cristianismo abandonando su carrera de soldado y repartiendo sus bienes entre los pobres. Por no abandonar sus creencias religiosas fue martirizado y decapitado en el año 303, llegando a ser uno de los más célebres mártires.
Son numerosas las leyendas sobre el personaje del que pocos datos reales se conocen. De culto mucho más antiguo en Oriente, fue durante la Edad Media cuando fue muy venerado en Occidente y gozó de popularidad entre la gente de armas precisamente por el hecho de haber sido caballero.

Es pot afegir el fet de que els almogàvers es van empòrtar de Grècia el que es deia que era el seu crani però no va arribar a Catalunya..


Per cert, la Charo casada al sud de Grècia i que hi ha viscut 29 anys, m'ha explicat una tradició que hi ha a la seva comarca sobre els catalans, com que tothom em diu que ells ja ho sabien, he preparat una entrada catalanica.blogspot.com quan hi hagi prous peticions us ho explicaré
..
La gent ho confón amb l'expressió sobre els catalans a Nàpols, prou coneguda de tothom: "che vieni i catalani"!!!, o una que vaig apprendre els anys 60, de boca dels avis d'una amiga napolitana: "vendetta catalana ti prenda"!!!
No solamente se le rendía culto religioso, incluso se instituyeron órdenes de caballería bajo su advocación. Estas órdenes tomaron parte en las cruzadas en numerosas ocasiones, lo que favoreció un intercambio cultural y el hecho de que muchas leyendas de origen oriental se adaptaran a la realidad cristiana occidental. El fin principal de estas historias era la exaltación del cristianismo, por lo que la Iglesia fue permisiva y no tuvo en cuenta la veracidad de tales historias.
Según el Costumari català de Joan Amades, llegaron a escogerle como patrón de la caballería y de la nobleza catalana por la ayuda que prestó al rey Pere I en al año 1094, quien ganó una batalla contra los sarracenos tras invocar al santo. Otra leyenda narra que el Conde de Barcelona, Borrell II, recobró la capital con tan solo nueve hombres que acudieron a su llamada a las montañas de Manresa y la ayuda del santo que, entre jirones de nubes, cabalgando un caballo blanco y blandiendo un relámpago por espada, los guió en la lucha.
El 23 de abril no sólo se veneraba al santo en el altar, también se realizaban fiestas profanas, como las justas caballerescas y torneos que el estamento militar de la nobleza catalana organizaban en la plaça del Born de Barcelona y en las que las damas eran obsequiadas con una rosa por su caballero.
Aunque fue una costumbre elitista en un principio, se trasladó al resto de la sociedad con el paso de los años gracias a la barcelonesa Fira dels enamorats (Feria de los enamorados) en el siglo XV, cuando se repartían rosas entre todas las señoritas que asistían a la función religiosa celebrada en el Palau de la Generalitat.
El simbolismo de la rosa roja es la pasión, la espiga de trigo la fecundidad, y la senyera (bandera catalana) el patronazgo del santo.



Nou mileni 2000

Un any 2000 históric (publicat l'octubre de 1999)

Este cambio de milenio nos lleva de cabeza, y el causante es Dionisius Exiguus (Dionisio el poca cosa).

El año 2000 del nacimiento de Cristo tuvo lugar de 4 a 7 años antes del 2000, (según las versiones).

El origen del problema está en la disincronía y la inexactitud de los movimientos “aparentes” del sol y de la luna (1año trópico = 365,2422 días = 12,368 meses sinódicos).

Metón de Atenas (5 a.C.) encontró la manera de sincronizar los ciclos lunares con el año solar; definió un período de 19 años (llamado Metónico = 234,997 meses sinódicos), pasado el cual, la fase lunar guarda la misma relación con los equinoccios.

Corría el año 525 d.C. ó 1279 AUC (ab urbe condita: desde la creación de Roma, si bien entonces los años se contaban desde Diocleciano), cuando el Papa Juan I pidió a Dionisio que generase unas tablas para el cálculo del domingo de Pascua. El problema era complejo, ya que la Pascua celebra la huida de Egipto (cordero pascual, travesía del mar Rojo, etc.), el 15 del mes Nisan o luna de marzo. En oposición al árabe que es lunar puro, el calendario judío es mixto, sincronizado con el sol pero con meses sinódicos; en cambio, el año romano era solar y empezaba el equinoccio de primavera con un número de días cambiando de año en año. Numa Pompilio añadió februarius y januarius a los 10 meses existentes (de aquí: september-7º, october-8º, november-9º, december-10º) y Julio César (con la ayuda de Sosígenes de Alejandría), el año 45 a.C. lo normalizó y añadió el Bisextus Kalendis Martii (dos 24 de febrero seguidos) cada cuatro años (bisextiles o bisisestos), quedando el año con una longitud de 365,25 días (con un error de un día cada 128 años aprox.).

Dionisio situó el nacimiento de Cristo a 25 de diciembre del año 753 AUC y, consecuentemente, el 1º de enero de 754 AUC pasó a serlo del año 1 de la era cristiana.

Diferentes historiadores han fechado el nacimiento de Cristo hasta 7 años antes. Se sabe que Herodes murió el 750 AUC, Quirino hizo el censo sobre el 747 AUC, etc... Estos historiadores han dicho siempre que Dionisio se equivocó.

Mi hipótesis va más lejos: Dionisio escogió la fecha del nacimiento de Cristo de manera que el año 1 fuera bisextil y, le cuadrase la luna para un cálculo fácil de la epacta (número de días transcurridos desde la luna llena antes del 1 de enero), permitiéndole definir el "número áureo" de un año determinado como el resto más 1, de dividir el año cristiano por 19 (no podía ser cero, este número estaba proscrito el 525 d.C.), y con éste calcular la Epacta del año. (Una fórmula creada a posteriori “cuadrando ex profeso” con el nacimiento!.)

La imprecisión del calendario Juliano había acumulado ya un error de 7 días en el s. XIII y diferentes astrónomos propusieron soluciones para corregirlo:

Roberto Grossatesta, Sacrobosco (De anni ratione), y Roger Bacon (De reformatione calendarii); s. XV: Pierre de Ailly, Nicolo di Cusa en los Concilios Constanza y Basilea; s. XV: Sixto V con Giovanni Müller el famoso Regiomontanus (Colom predijo en 1504 un eclipse de luna a los indios de Jamaica, haciendo uso de sus tablas, usándolas al mismo tiempo para calcular su longitud, aunque la reportó con un error de 60º - quería poner toda sudamérica, a la que llamó “mundus novus”, en el lado español), s. XVI: León X con Paolo de Middelburg en el Concilio Lateranense V. Pero hicieron falta casi cien años más para la reforma de Gregorio VIII “Bulla Inter-gravissima”, atribuyéndole la fórmula al calabrés Luigi Giglio, que ya había muerto. (al dia 4-10-1582 le siguió el dia 15...Fue la noche más larga de la historia, además, curiosamente en ella murió Sta.Teresa de Jesús),.

En el calendario gregoriano, son bisextiles los años múltiples de cuatro, exceptuando los múltiplos de cien, pero teniendo en cuenta que los múltiplos de 400 sí lo son (el dos mil, por lo tanto, lo es). Queda así un año de 365,2425 días (con un error de un día cada 3.300 años aprox).

Se sabe, que no hubo año 0, los romanos conocían el 0 pero huían de él (de la división por cero huyen incluso nuestros ordenadores personales).

El cero lo sacaron los árabes de la India, Al-Kharizmi (de él vienen algoritmo y guarismo) lo introdujo a la península ibérica, el siglo IX, juntamente con las cifras hindúes y las fracciones y de los conventos españoles pasó al resto de Europa

Gerbert de Aurillac “creador del reloj mecànico y del primer autómata de la historia” (que estudió y enseñó en Ripoll y en Vic, convertido más tarde, como Papa, en Silvestre II el año 1006) fue su gran defensor y propulsor. Sin embargo, no se lograron imponer los “guarismos”, hasta avanzado el siglo XVI, a las fracciones les costó un poco más.

Por cierto, otra cosa que nos trajeron los árabes de la India, es la caña de azúcar. Los romanos y los griegos, para endulzar, sólo conocían la miel... Cuando Alejandro Magno envió a uno de sus generales a la India a echar un "ojeo", volvió diciendo: "…Tienen unas cañas que dan miel sin ayuda de las abejas”.

Colom (que como todos sabéis era catalán) la llevó de Gandía (asentamiento más importante de la industria azucarera árabe) al Caribe en su segundo viaje. Por cierto, a la cuarta isla que encontró en ese viaje, “como buen genovés”..., la bautizó “Montserrat” (la colonia inglesa del volcán en erupción), y a la isla Margarita: “Margalida”

Lo más curioso es que he encontrado términos "ingleses" de la fabricación del azúcar, que yo pienso son catalanes. (La Britannica dice que son de origen francés pero la caña de azúcar necesita un clima tropical o máximo subtropical, y... en Francia hace demasiado frío...):

- Los términos son: Bagasses, molasses, masse cuite, calandria...-

El azúcar de "bet-rabe" (castellano:remolacha) no llegó hasta finales del XVIII..


Históricamente: El siglo XXI empieza el 1-1-2001.

Científicamente: Es “conveniente” tener año 0:

Una función continua que pasa de positiva a negativa pasa por “0”.

En algebra de Boole el “primer” elemento de una matriz o de un conjunto es el “0”.

Una persona nacida el 1-1-5 a. C. y muerta el 1-1-5 d. C. no tiene 10 años sino 9.

En la fórmula de cálculo de la epacta los siglos se cuentan hasta el 99.

Hace más de 100 años que los astrónomos cambiaron el año 1 a. C. (-1) por el 0, el -2 por el -1, etc...

Para ellos el siglo XXI empieza el 1-1-2000. De todos modos, para seguir ese sistema de numeración de los astrónomos el primer dia del 2000 sería:

El dia “0” (dias numerados de 0-6 y de 0-30), de la semana “0” (semanas numeradas de 0-51), del mes “0” (meses numerados de 0-11), del primer año (año “0”) y..., del siglo 20 (ya que el primer siglo tuvo que ser, el siglo “0”)... y todo esto para atrás por todos los siglos...

Con las horas y grados no hay problema porque: 24:00 h = 00:00h, 360º = 0º, etc...