Edició perduda del Quixot (Barcelona pre-1604)

•Lope de Vega (Toledo, 4 d’agost de 1604)

“..De poetas, no digo: buen siglo es éste. Muchos en cierne para el año que viene; pero ninguno hay tan malo como Cervantes, ni tan necio que alabe el Quijote...”

Novel•la “La pícara Justina” (1604)

Fa referència al Quixot i té privilegi d’impressió del 23 d’agost de 1604.

Contradicción de los catorze artículos de la fe cristiana (Juan Pérez 1627 )

Explica que el 1604, a una llibreria va sentir un estudiant que contestava a un altre client, en referència als llibres de cavalleries: “Ya nos remanesce otro don Quixote“.

Don Quixot: 2a part, 3er cap., 7è paràgraf (1615)

“..que tengo para mí, que el dia de hoy están impresos mas de doce mil libros de la tal historia; si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso, y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes, y a mi se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga...”

• En Cervantes no esmenta Madrid!... fet del qual Bilbeny infereix que l’edició de Madrid de Juan de la Cuesta de 1605, és apòcrifa… D’altra banda, la 1ª edició coneguda de Barcelona, és la de 1617, per això i aplicant la llei de Chapman-Kolmogorov, la probabilitat que les dues edicions desaparegudes sense deixar rastre “no siguin la mateixa” (la pre-1604 i la de Barcelona pre-1614), és infinitament petita (com el cas dels incendis amb dos focus o més)…
• La llicència de l’edició de Barcelona (1617) recolza el text de Cervantes: “se le puede permitir que de nuevo se imprima y publique en la diocesi de Barcelona”
• Bilbeny afegeix: “l’únic motiu amb prou força per fer desaparèixer tota l’edició, és que estava escrita en català” (com el cas de la Biblia catalana, de la que nomès n’ha quedat un full)
• El Quixot d’Avellaneda té la llicència de Tarragona (1614), però Francisco Vindel assegura que els tipus són de la impremta d’En Sebastià Cormelles de Barcelona. Per què un autor de “Zaragoza” (segons Cervantes) no la va fer imprimir a Madrid, prop d’En Lope de Vega “enemic” d'En Cervantes i del Quixot?
• La 2ªpart del quixot té un missatge: fa llegir a “Dom Quixot”, l’obra d’Avellaneda, a una llibreria de Barcelona.

Resposta a:Edició perduda del Quixot

l·lustrat Sr."Miguel", no poso "Miquel" perquè algú que diu "(en 1607 ja hi va aparèixer una)" en lloc de "(el 1607 ja en va aparèixer una)", posa els anys amb "en" davant o empra "una i altre vegada" (una y otra vez) en lloc d'"una vegada i una altra", per més que intenti escriure un català "emprant mots escaients" amb el substrat castellà ja queda palesa la seva "imparcialitat"

No discutirè si el Quixot va ser escrit en català (encara que jo crec, per altres articles, que té prou base) atès que en Jordi aquí no n'exposa cap argument. En Jordi amb una intuició i una lògiga dignes d'un mestre demostra que l'edició desapareguda de 1604 ha de ser l'edició de Barcelona. (com ho demostra la llei de Chapman-Kolmogorov )

Aquests són els meus punts:

1.- Aporti una sola referència "que es pugui tocar" d'un d'aquests manuscrits del Quixot que diuen que corrien per MadriT el 1604 (nomès thi han suposicions). Des de la invenció de la impremta, els únics manuscrits que corrien eren els de les obres que la censura no deixava imprimir (P.E. Cristòfor Despuig: Col·loquis de la insigne Ciutat de Tortosa.. El trobat pel Pare Fita el segle XIX). Quan en Lope de Vega diu "que alabe el Quijote", només es pot referir a un llibre imprès. Després de 150 de Gutemberg, si un llibre no estava imprès.. "no existia". Durant 300 anys el "Tirant lo blanc" no va existir, el que va existir va ser "Tirante el blanco" que era l'únic del que hi havien còpies impresses (com la que va obtenir el Comte de Caylus, i diu al seu llibre que va ser difícil d'obtenir per raó de la censura... aquella que segons alguns.. no existia!)

2.- El seu cinisme o demagògia arriba al límit al dir que l'esment de les tres edicions (de Lisboa, València i Barcelona), "és una mena de queixa per un acte de pirateria editorial"... Però si fins i tot un nen pot veure que ho diu donant importància al fet, vanagloriant-se de les tres impressions, (cal comparar-lo amb la sequència en que parla de l'Avellaneda que nomès li va copiar el nom!). Com es pot dir que això és una queixa?:

—Es tan verdad, señor —dijo Sansón—, que tengo para mí que el día de hoy están impresos más de doce mil libros de la tal historia: si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso, y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes; y a mí se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga .

—Una de las cosas —dijo a esta sazón don Quijote— que más debe de dar contento a un hombre virtuoso y eminente es verse, viviendo, andar con buen nombre por las lenguas de las gentes, impreso y en estampa.

3.- A més a més té un desconeixement total de les lleis, o es que pensa que una llicència de Madrid feia il·legal imprimir a València, Barcelona o Portugal que es regien per altres lleis? cada un d'ells donava les seves llicències i eren perfectament legals (això que diu era amb l'"una grande y libre".. després de Felip IV el borbó...)

4.-Quan en Jordi diu que l'edició de Madrid és una pseudoedició i no val l'argument de que tenia una llicència.. L'argument lògic i irrevocable és que si no esmenta Madrid a la segona part del Quixot el 1615, seria perquè que no existia una edició de Madrid prèvia al 1614 (1 any pel treball d'impressió)

5.- A la llicència de l'edició de Barcelona del Quixot es pot llegir clarament "se le puede permitir que de nuevo se imprima y publique en la diocesi de Barcelona" fet que deixa palès que ja s'havia imprès a Barcelona previament.

6.- Aplicant la llei de Chapman-Kolmogorov, la probabilitat que les dues edicions desaparegudes sense deixar rastre “no siguin la mateixa” (la pre-1604 i la de Barcelona pre-1614), és infinitament petita (com el cas dels incendis amb dos focus o més)…

Edició perduda del Quixot (Barcelona pre-1604!)

Lope de Vega (Toledo, 4 d’agost de 1604)

“..De poetas, no digo: buen siglo es éste. Muchos en cierne para el año que viene; pero ninguno hay tan malo como Cervantes, ni tan necio que alabe el Quijote...”

Novel•la “La pícara Justina” (1604)

Fa referència al Quixot i té privilegi d’impressió del 23 d’agost de 1604.

Contradicción de los catorze artículos de la fe cristiana (Juan Pérez 1627 )

Explica que el 1604, a una llibreria va sentir un estudiant que contestava a un altre client, en referència als llibres de cavalleries: “Ya nos remanesce otro don Quixote“.

Don Quixot: 2a part, 3er cap., 7è paràgraf (1615)

“..que tengo para mí, que el dia de hoy están impresos mas de doce mil libros de la tal historia; si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso, y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes, y a mi se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga...”

No esmenta Madrid!... fet del qual Bilbeny infereix que l’edició de Madrid de Juan de la Cuesta de 1605, és apòcrifa… D’altra banda, la 1ª edició coneguda de Barcelona, és la de 1617, per això i aplicant la llei de Chapman-Kolmogorov, la probabilitat que les dues edicions desaparegudes sense deixar rastre “no siguin la mateixa” (la pre-1604 i la de Barcelona pre-1614), és infinitament petita (com el cas dels incendis amb dos focus o més)…

La llicència de l’edició de Barcelona (1617) recolza el text de Cervantes: “se le puede permitir que de nuevo se imprima y publique en la diocesi de Barcelona”

Bilbeny afegeix: “l’únic motiu amb prou força per fer desaparèixer tota l’edició, és que estava escrita en català” (com el cas de la Biblia catalana, de la que nomès n’ha quedat un full)

El Quixot d’Avellaneda té la llicència de Tarragona (1614), però Francisco Vindel assegura que els tipus són de la impremta d’En Sebastià Cormelles de Barcelona. Per què un autor de “Zaragoza” (segons Cervantes) no la va fer imprimir a Madrid, prop d’En Lope de Vega “enemic” d'En Cervantes i del Quixot?

La 2ªpart del quixot té un missatge: fa llegir a “Dom Quixot”, l’obra d’Avellaneda, a una llibreria de Barcelona.

BARRETINES AL LLAC TITICACA

BARRETINES AL LLAC TITICACA

Ampliar imatge

En referència a l'article de l'Enric Juliana aparegut a la Vanguardia, sobre les barretines al llac Titicaca, us puc assegurar que l'empremta catalana al Titicaca és molt anterior a Carles III (una de les possibilitats que esmenta l'article), sense negar que en va ser rei i va fer i desfer el que va voler, però la més lógica és l'opció de Pedro González de Taquila el s.xvi, (el xv encara no hi haviem arribat), vegeu aquest mapa del s.xvi de l'escola d'en Teixeira amb la senyera a Lima i a Cuzco (repintada de blau).

Tornem ara al meu simposi de l'any passat, la patrona de Lima ès la Mercè , "Nuestra Señora de Copacabana" del llac Titicaca també és la Mercè, com la de Bonaria-Buenos Aires, la Candelària, i totes verges catalanes d'origen que porten el ciri a la má (penso que la Mercè en algún moment va portar un ciri en lloc de ceptre, atès que les seves derivades el porten totes)

Nuestra Señora de Copacabana




Indis del llac Titicaca... tots molt bons mariners! i fabricants de barques de totora


En Kitin Muñoz l'any 2000 va fer construïr als indis del llac Titicaca una embarcació de totora de gran eslora, per anar de Xile al Japó. Va fracasar, curiosament l'havia anat a despedir tota la família reial, quan va salpar de l'illa de Pasqua (Mª Cristina es va casar amb un capità que es deia Muñoz, penso hi pot haver un parentiu)

El Príncipe arropa la expedición por el Pacífico que realizó Kitín Muñoz

http://www.elmundo.es/1997/05/25/sociedad/25N0061.html

http://portal.unesco.org/es/ev.php-URL_ID=10560&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

LA SENYERA A L'ESCUT PRESIDENCIAL DELS EUA

LA SENYERA A L'ESCUT PRESIDENCIAL DELS EUA

A tots ens ha meravellat el quadre del pintor Frank Salisbury que ha penjat al seu despatx de la casa blanca el president Obama, en ell podem veure el president Truman al despatx oval amb una bandera amb 5 barres bermelles sobre fons daurat com la senyera…

És la bandera del President dels Estat Units.

En Roosevelt també té les mateixes 5 barres sobre fons daurat i... de fet ell n’és el culpable ..

N'he trobat la història amb un inici confús amb diferents versions per al president i per la Navy (amb l'àliga agafant l'escut o no), fins que el president Roosevelt va decidir que només hi havia d'haver un sol escut oficial i va escollir, per a l'escut presidencial, la versió de la NAVY amb els seus colors que són els nostres. Eisenhower va cambiar pel blanc el color de fons abans daurat-groc de Truman i Roosevelt (el de les fotografies), per fer-ho compatible amb la "starred strapped banner".

"...but its early history remains obscure..."

“...President Roosevelt decided that there should only be one official flag for the president and chose the Navy's version. On November 12, 1901, Roosevelt's secretary sent out a letter with the decision, saying it was primarily because the Navy flag was older.^[2] While the Army later updated its regulations to use the Navy design for its flag, they retained their own definition of the presidential color, so its design lived on and was still used in many situations.^[25]..."

Per a ells es "obscure", per a nosaltres claríssim... En Xevi des dels EUA ens va enviar fa un any un imeil amb la seva troballa: "l'escut de la US Navy amb els colors de la senyera"

La U.S. Navy la va fundar en David Farragut que en va ser el primer almirall, és a dir l'origen en aquest cas és palès, perqué el va triar un marí fill d'un marí Menorquí.

No fa molt van venir autoritats americanes i li van dedicar un monument al seu pare Jordi Farragut a Ciutadella.

Els Ferragut a USA sempre varen firmar Farragut per qué sonés amb l'"e" oberta de "Ferragut" en català, sinó els anglesos l'haurien pronunciat "Firragut"…

EPÍLEG

L'altre dia esmorzant al MHC, l'hi vaig explicar aquest tema a un doctor en història d'aquells que ho neguen tot (bé aquest almenys dialoga tot negant...) i em va dir:
Com vols que Ferragut que era anglès de naixement coneguès els colors de la senyera?

Jo vaig contestar que era la meva intuïció que per la llei de probabilitats de Chapman-Kolmogorov no podia ser una casualitat, i tot consultant la biografía de DAVID FARRAGUT (que us recopio més avall) escrita pel seu fill, podreu veure que Chapman no s'equivoca:

LA MEVA PREGUNTA (AMB UNA RESPOSTA ÒBVIA):

Com voleu que un home que funda la US Navy i que guarda a la seva Biblia els preciats records que veieu sobre els seus origens no els tingui en compte a l'hora de triar els colors de l'escut de l'Armada que ell ha fundat? (els he resumit, el llibre es prodiga molt en el seu viatje a Mahó) .

DAVID GLASGOW FARRAGUT (by his son)

HIS ANCESTORS.
(això ho explica el seu fill)
"On the blank leaf of a Bible in the possession of the family
of Admiral Farragut appears the following record, written in a
bold and legible hand :

" My Son : Your father George Farragut was born in the
island of Minorca in the Mediterranean in 1755 the 29th of
september in Civdadella and came away from that Island the
3rd day of April 1772 and came to America in March 1776.
Your mother Elizabeth Shine was born in North Carolina
Deths Co. near Kingston on the Neuse River in 1765 on the
7th of June. Her father John Shine and mother Ellenor
McIven

This is corroborated by an entry in the books of the ecclesi-
astical coort of Ciudadella, which, being translated, reads as
follows :

"To. 155. George Farragut son of Anthony Farragut
and Joana Mesquida was haptized on the 30th of September
1755. The godfather Don Joseph de Vigo ; godmother the
noble lady Donia -Juana Martorell. The name of the child,
George Anthony Magin. He was born on the 29th of the
aforesaid month and year."

George Farragut was descended from the renowned Don
Pedro Ferragut, who served under James I., King of Aragon,
styled in history El Conquistador, in the campaigns which re-
sulted in the expulsion of the Moors from Majorca in 1229, and
from Valencia in 1238. In Majorca Don Pedro was Sergeant
before the King and office of high honor and importance, held
only by those of noble blood. James bestowed estates upon
the knights who accompanied him in these enterprises, and di-
rected the troubadoor Mossen Jaime Febrer to celebrate them
in verse. The following is the stanza devoted to Pedro Ferragut:

Sobre camp bermell una ferradura
de finisim or, ab un clau daurat,
Pere Ferragut pinta, e ab tal figura
esplica lo agnom. La historia asegura
d'arago es, de Jaca baixat.
Apres que en Mallorca servi de sargent,
tenint a Valencia, hon gran renom guanya
De expert capità per lo dilitgent;
Los anys, e sucesos lo feren prudent.
Té en lo pelear gran cordura i manya,
Perque a totes armes fàcilment se apanya"

Catalunya era un regne segons Jaume I

Catalunya era un regne segons Jaume I

"Llibre dels feits del rei en Jacme"

"Llibre dels feits del rei en Jacme"

"Llibre dels feits del rei en Jacme"

Introducció

"Corona Catalano-Aragonesa", tot i que el "nom", amb aquests termes, s'esmenta poc històricament, és la denominació amb que es coneix actualment a Catalunya la històrica Corona d'Aragó, ja que expressa millor la realitat de la unió dels dos regnes. El fet de que Catalunya era un "regne" el recolzen (entre d'altres) els set manuscrits (fins al s. XV) del "Llibre dels feits del rei en Jacme"[1] com a documents oficials que acrediten aquesta denominació. A la capçalera dels manuscrits Jacme I s'anomena "Comte de Barcelona", però no era comte ni del comtat d'Urgell, ni del d'Ampúries, ni del de Foix, ni del de Pallars (el concepte de l'antic principat de Catalunya). Un territori esdevé regne quan el seu senyor és coronat rei, el conjunt dels diferents comtats, a partir de la coronació d'Anfós com rei, va esdevenir, de facto, el "Regne de Catalunya", com certifica el seu rei Jacme I. Encara que el títol s'emprés poc "històricament" Catalunya va portar la veu cantant amb un "ratio" segons Jacme de: richs homens 4:1, cavallers 5:1, clergues 10:1, homens honrats 5:1, sous 40.000:0 i cal afegir... de galeres 100:0...

Pere el Cerimoniós (IV d'Aragó) es deia a si mateix "Pere terç " (prioritzava ser rei de Catalunya)
La definició «Corona Aragonum et Catalonia» apareix en el
Privilegi d'annexió de Mallorca a la Corona del 16, oct, 1286
Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Barcelona, ed. Alpha, 1962, p. 383, nota 29
Gran Enciclopèdia Catalana,
Gran Enciclopèdia Aragonesa.

A "CASTILLA Y LEÓN" tenen una situació molt semblant, històricament va ser la "CORONA DE CASTILLA", però actualment està acceptat per infinitat d'institucions entre elles el govern d'Espanya, l'expressió "CORONA CASTELLANO-LEONESA".

Per tant si es tracta de la unió de dos regnes es pot designar perfectament com "CORONA CATALANO-ARAGONESA", igual que el cas de la "CORONA CASTELLANO-LEONESA" designa la unió dels dos regnes.

Cathalunya era un regne segons Jacme I

Algú podria dir que el terme "regne", referint-se a Catalunya, podria tenir el seu origen en un error de transcripció o d'interpretació, atès que els set manuscrits (fins al s. XV) del "Llibre dels feits del rei en Jacme" són només transcripcions dels originals (el manuscrit més antic dels que es conserven, data de l'any 1313, i el rei Jaume I va morir l'any 1276). Un Ms. de l'Escorial té la certificació d'exactitut de Felip I, ja que el va fer copiar del de Poblet, pel seu ús propi.

Hi ha dues famílies de manuscrits la llatina i la catalana. En els estudis comparatius llati-català els experts, coincideixen en que ambdós es van copiar, per separat, d'uns originals en català del s.xiii, (atès que, hi ha detalls reals al ms.1313 que no hi són al ms.1343 i viceversa), el fet que coincideixin és una proba de que que no hi ha error (per Chapman-Kolmogorov ). Queda l'opció de que el rei haguès manat un canvi al copista, però aixó nomès passaria l'asseveració "Catalunya-Regne" com a màxim cap a Jaume II o al seu fill. Tantmateix al dubtar dels Ms. s'invaliden les cròniques que són la columna vertebral de la història de la "Corona d'Aragó".

Però M.D. Martínez San Pedro, a la "Crònica latina de Jaime I"^[2] escriu també com el rei tenia molta cura en la perfecció i comprobació de la còpia del llibre ("..per cuius perfectionem et comprobationem..") i així ho fa saber al seu cosí: "En el intervalo, el día 5 de Julio de 1313, Jaime ÏI escribe a su primo, el rey Sancho de Mallorca, anunciándole el envío de un "libro de los hechos" del abuelo común Jaime. El texto de la carta es como sigue":

Ilustri principi Sanccio Dei gratia regi Maioricarum, comiti
Rossilionis et Ceritanie, ac domino Montispesulani, karissimo
consanguineo suo, Iacobus per eamdem Rex Aragonum... re-
cepta littera vestra super mittendo ad vos litorum actuuin fe-
licis recordationis regis Iacobi avi comunis, significamus vobis
quod iam ipsum librum transcrifoi mandaveramus, et nunc,
post receptionem, vestre littere supradicte, translatum libri
ipsius perfici fecinus ac etiam comiprobari, per cuius perfec-
tionem et comprobationem cursor vester usque nunc hafouit
remanere. Sicque comprobatum per cursorem predictum".

És molt important per tant l'estudi fet, per raó d'aquesta gran cura que tenia Jaume II en la comprobació de la fidelitat de la còpia. Atès que en el següent paràgraf d'aquesta "Crònica latina de Jaime I"^[3], (LXXIV. De prava responsione facta Regi per nobìles de Aragonia super auxilio quod petebat), diu: "Catalonia que és el més noble (nobilius) i el més honorable (honorabilius) regne d'Yspania"... i a les comparacions que segueixen explicita molt bé que son entre dues entitats diferents (dos regnes diferents) "Aragonia" i "Catalonia", -l'adressa als "nobìles de Aragonia" els que no són de Catalonia- i...els coneix molt bé, diu: "car sots dura gent dentendre rao" ... A les versions en catalá diu "aqui" en lloc de "Aragonia" (s'ha de sobreentendre)^[4].

...Qui dixit: Ignoramus, Domine, in terra ista quid bovaticum, et ut vos
verbis non detineam, quando hoc fuit propositum in consilio, omnes una
voce vociferati sunt, dicentes se in hoc articulo non faceré quod vos vultis.
Tunc respondens ait: Repleti nimia admiratione duram gente vos intuendo
probamus ad iudicandum, et clare perspiciendum iudicium
rationis. Considerare debuistis condicionem negocii, et nostram iuxta hoc
intentione, que apparet omnino sine reprehensione.Quod enim nos facimus,
intuita Dei facimus, et ut Yspaniam defendamus, ac per hoc nobis
et vobis apud omnes gentes famam perpetuarti aequiramus, ut noverit universus
orbis quod per nos Yspania sit salvata. Et cum Catalonia que est
nobilius et honorabilius Regnum Yspanie habens quatuor comités videlicet
Urgellensem, Empuriarum, Foxensem, Pallarensem. Habet
etiam tot nobiles, ut pro uno de Aragonia sint in Catalonia quatuor, et pro
uno milite quinqué, et pro uno clerico quinqué, et pro uno honorabili
cive quinqué; cum Catatonia inquam velit non iuvare, et dare nobis de
suo, vos qui tenetls honores pro nobis ad valorem viginti milium, triginta
milium, quadraginta milium solidorum, deberetis citius et melius nos iuvare,
maxime quia totum vobis ipsis remaneret etiam cum augmento...

Diu exactament el mateix al Cap-392 de la resta de Còdex en català del "Llibre dels feits del rei en Jacme"., a partir del de 1343:

"...E el dix: No sabem en esta terra, senyor, que ses bouatge, e dich uos que quan hoiren dir aquesta cosa que tots cridaren a vna uou que non farien re. E direm nos: Gran maraueylans donam de uosaltres, car sots dura gent dentendre rao, car be deuriets guardar lo negoci qual es, e deuriets guardar siu fem nos per bon enteniment o per mal: car creem per cert que nuyl hom nons poria en real notar aço, car nos ho fem la primera cosa per Deu, la segona per saluar Espanya, la terça que nos e uos haiam tan bon preu e tan gran nom que per nos e per uos es saluada Espanya. E fe que deuem a Deu, pus aquels de Cathalunya, que es lo meylor Regne Despanya, el pus honrat, el pus noble, perço car hi ha ·IIII· comtes, ço es lo comte Durgell, el comte Dampuries, el comte de Fois, el comte de Paylas: e hay Richs homens, que per ·I· que aqui naja na ·IIII· en Cathalunya, e per ·I· caualler na en Cathalunya ·V·, e per ·I· clergue que aci haja la na ·X·, e per ·I· ciutada honrat na en Cathalunya ·V·: e pus aquels de la pus honrada terra Despanya nos uolgren guardar en dar a nos del lur, uosaltres que tenits nostra honor, qui ·XXX· milia qui ·XX· milia, qui ·XL· milia sous, bens deuriets aiudar, e maiorment car tot se romandria en uos, ab mes que nos uos hi anadiriem del nostre...."

Al Cap-11 de la resta de Còdex en català del [ "Llibre dels feits del rei en Jacme", a partir del de 1343 diu:"...quens faeren fer, que manssem Cort a Leyda, de Cathalans e D'aragoneses, en la qual fossen larchabisbe, els bisbes, els abats, els richs homens de cadahun dels Regnes...". És al principi del regnat i només hi havia dos regnes, Jacme està definint Catalunya com a "regne" ...

El Signum Regis.

"El signum regis aragonés deriva, sin duda alguna, del de los reyes estrictos de Aragón. Los condes barceloneses, como los de los restantes condados catalanes, usaban la cruz con cuatro puntos en sus vértices interiores, de tradición romana posteriormente cristianizada, que comparten con eclesiásticos y otros personajes. La cruz suele ser personal, puesta de manos del propio conde..."

Curiosament aquesta creu amb quatre punts en els seus vèrtexs interiors (que passarien a ser quatre creus diminutes), serà anomenada a partir de les creuades "creu de Jerusalem" o ja ho era abans?. Bé el fet de que aquesta creu que era el símbol dels prínceps de Catalunya a començament del s.X, passés a ser el símbol del Regne de Jerusalem, que el crit de guerra dels croats fos occità-cathalà "DEUS LO VOLT!", que Hugues de Payne hagi estat identificat com Hug de Pinós, etc... deixa molt clara la iniciativa occitana-cathalana a la conquesta Jerusalem... Un cop en mans sarraïnes, la reconquesta de Jerusalem serà una fita repetiva en tots els regnats, "El Sanct Sepulcre "de Jacme I, etc.. ( i fins i tot del viatge d'En Colom)

Ens han esborrat d'una part important de la història però hi ha quedat el signe, "LA CREU DE JERUSALEM", va ser la reflexió que vaig fer quan en Daniel va mostrar la creu a la signatura de Ramon Berenguer IV a Sant Geroni... Vaig dir, que calia investigar, que segons la història oficial era anacrònica, perquè el regne de Jerusalem no entra definitivament a la "Casa d'Aragó" fins el "Magnànim", encara que Pere el gran hi tenia dret al contraure núpcies amb la néta de Frederic II que l'havia comprat previament . Va ser el primer capítol de la història "oficial" unida a la de la Corona catalana. Però he averiguat també que Isabel de Nàpols hi tenia dret per la branca de Brienne, n'hi ha per escriure un llibre!

Història

Va ser un Comte -per herència- de Barcelona, Anfós (fill de Peronella i Ramon Berenguer), el que siguent Comte va passar a ser a més a més, Rei d'Aragó en una posterior elecció (segons els furs d'Aragó), no a l'inrevés. Un territori es converteix en regne, quan el seu senyor és coronat rei, Cathalunya va ser un regne, quan va ser coronat Anfós a Saragossa. (Referent a això, cal recordar que els reis que van ser coronats a Roma no per això eren reis de Roma)

El rei convocava Corts allà on volia (hem vist l'exemple de Leyda), però a partir de Pere el Gran, van existir permanentment i en paral·lel, les Corts d'Aragó i les Corts de Catalunya, després les de Mallorca, les de València, les de Sicília, les de Nàpols, el sistema federal aragonès.

El comte de Barcelona era només comte del comtat de Barcelona, però segons explica el mateix Jacme I, tenia uns altres 4 comtes vassalls seus: "el comte d'Urgell, el comte d'Ampúries, el comte de Foix, el comte de Pallars", a la unió d'aquests 5 comtats és el que ell anomena Regne de Cathalunya, i l'opinió de Jacme I és inapel·lable.

Els Comte-Reis, almenys fins Ferran el Catòlic, usaven el català, al parlar o al redactar documents oficials, (en aquests últims, alternant amb el llatí) i, encara que la cort era itinerant (els comte-reis estaven en persona a les guerres, i la cort amb ells), van voler ser enterrats a Catalunya (Poblet, Santes Creus). Fins i tot les princeses reines consorts en altres regnes en enviudar, es retiraven a algun lloc de Catalunya (Pedralbes per exemple)

En tots els territoris de "la Corona d'Aragó" - fins Ferran el Catòlic -, la justícia s'impartia des de la "Cancelleria i el Consell reial". A Saragossa des de Pere el Gran, els aragonesos no van acceptar el Consell Reial "català i la impartia el Justícia d'Aragó que no tenia competències ni a Catalunya, ni a València, ni a Mallorca, etc ..

Ferran el Catòlic va anar treien poder a la "Cancelleria" i passant-lo al Consell Reial ", Ferran no va perdonar mai el fet que Catalunya, amb Navarra, fes una guerra de 11 anys contra el seu pare Joan II, en considerar que l'hereu era el príncep de Viana (el primogènit) i no ell (Fernando), com havia disposat la seva mare Joana Enríquez

Fins fa relativament poc (300 anys), la insígnia reial (o comtal) pertanyia a una casa no a un regne. Per tant, va ser Ramon Berenguer qui va portar el seu escut al regne d'Aragó. (Quan Felip I "el Bell" va regnar a Castella, - mentre Fernando seguia sent rei només de "Aragó i els seus dominis" - va portar la insígnia dels Àustria - bandera blanca amb la creu vermella de sant Andreu -.

Els colors de l'escut d'Aragó-Catalunya són els colors de Carlemany, Aragó mai va ser súbdit de Carlemany, la naturalesa del Pirineu aragonès ho va impedir (té en la seva zona les muntanyes més altes - Aneto, etc ..-, la seva bandera tenia una creu blava sobre fons blanc, amb quatre caps de moro en els quadrants. Encara que alguns autors reclamen avui per a Aragó la creu de sant Jordi)

Els comtes-reis, eren comtes per herència i, a Catalunya prestaven jurament sense més, però per ser reis d'Aragó, com diu Zurita, abans de prestar jurament, (per ser estrangers), els havien de triar les Corts d'Aragó. A Carles I en arribar a Espanya, li va passar el mateix (era estranger) - per cert, les primeres Corts en reconèixer-el van ser les Catalanes --

La coronació tenia lloc a Saragossa, però el llenguatge emprat en la cerimònia, era el català. El fet que hagi prevalgut el títol de "comte de Barcelona" al costat del de "rei d'Aragó" indica que "són i eren complementaris" (en una mateixa persona). El rei manava a Catalunya no com a "rei d'Aragó" si no per ser "comte de Barcelona" que implicava des d'Anfós ser rei de Cathalunya.

Ni catalans, ni valencians, ni mallorquins, ni sicilians, ni napolitans es van considerar mai aragonesos, els papes Borja són un clar exemple, eren valencians (senyors de Xàtiva) encara que d'origen aragonès (Osca), però es consideraven catalans (a Roma se'ls anomenava "el clan dels catalans"). D'aquí, la frase del cardenal Bembo: OH DIO!, LA CHIESA IN MANI DI CATALANI!

Cites que fan diferència entre Aragó (Regne) Catalunya (Regne-Principat-Comtat)

· —
A les Corts de Monsó de 1289, el conjunt dels territoris i estats era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya.[1] Tot i així, ja al segle XIII es va començar a emprar la denominació Corona d'Aragó,[2] Corona Reial d'Aragó,[3] Regnes d'Aragó, o simplement Aragó, [4] expressions que es generalitzarien a partir del segle XIV.

· —Jaume I. Llibre dels feits cap.119:
« E l'alcaid e tots los vells e el poble de la terra eixiren contra aquestes galees al port de la Ciutadella e demanaren: -De qui són les galees? E dixeren que del rei d'Aragó e de Mallorques e de Catalunya e que eren missatgers seus. »

· —Jaume I. Llibre dels feits cap.167:
« E tal consell no em donets que mal tornaria jo en Catalunya e en Aragó e ab gran vergonya de mi si jo aital llogar com aquest no prenia. »

· —Jaume I. Llibre dels feits cap.241:
« E ab l'ajuda de Déu e ab aquells qui tenen nostres feus en Catalunya e honors en Aragó. »

· —Jaume I. Llibre dels feits cap.392:
« pus aquels de Cathalunya, que es lo meylor Regne Despanya, el pus honrat, el pus noble... E ha hi rics-homens que per un que aquí (regne d'Aragó) n'haja n'ha quatre en Catalunya e per un cavaller n'ha en Catalunya cinc, e per un clergue que ací allà n'ha deu, e per un ciutadà honrat n'ha en Catalunya cinc. »

· —Alfons II el franc al mestre del Temple.abril 1290:
« consideratis malis ac dampnis Terre Sancte illatis per inimicos fidei, ut per venerabilem et dilectum nostrum fretem Berengarius de S.Justo magistrum milice Templi in Aragonia et Cathalonia nuper intelleximus fuimus(...) »

· —B. de Vilaragut a Jaume, rei de Sicília. 1290[5]
« e recomten aqueles letres quel prinse a dada sa fila ha Karlot de Fransa (...) e renonsia a la donacio que li era estada feta Darago e de Catalunya (...) »

· —capítols missatgers Jaume II. març 1295:
« Essi per aventura lo rey Daragon no pogues retre Sicilia(...) lo rey Daragon enten que per aço la sua pau no romanga abans la aya ben e complidament el e tot ço que a la Corona Daragon e al Comptat de Barcelona pertany. »

· —Ramon Muntaner, cap.CCXCVI:
« E divenres matí venc, la gràcia de Déu,de bona pluja, que pres tot Aragon e Catalunya e Regne de Valencia e de Murcia e durà entrò per tot lo dicmenge tot dia. »

· —crònica Pere terç, cap.I 42:
« Com lo dit infant En Jacme (...) renuncià de fet als dits regnes d'Aragó, de Valencia, de Sardenya, e de Corsega e al comdat de Barcelona e a tots drets que hagués per dret de primogenitura. »

· —Pere el Cerimoniós, Crònica; cap. 1, p.48:
« E con foren denant lo senyor rei, nostre pare, e la reina, madastra nostre, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà e dix que molt se meravellava del senyor rei e de tot son Consell que aitals donacions faés ne consentís com havia; car allò no volia àls dir sinó tolre e separar lo Regne de València de la Corona d'Aragó, car separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. »

· —Pere el Cerimoniós, Crònica; cap. 3, p.36:
« E maman fer segells nous en què fos intitulat e nomenat lo Regne de Mallorques ab lo títol dels altres regnes, lo qual ordenam en aquesta forma: En Pere, per la gràcia de Déu, rei d'Aragó, de València, de Mallorques, de Sardenya e de Còrsega, e comte de Barcelona. És ver que els de Mallorques conceberen algun desplaer com nós metem València en nostre títol ans de Mallorques e ho proposaren danant nós, e nós responguem un dia en la nostre cambra, que jatsia que antigament Mallorques fos ans de València en lo títol, en temps d'alguns nostres predecessors, però lo Regne de València és molt ennoblit e mellorat. E puis diguem-los rient que en aquell lloc del títol no haüda ventura de Mallorques de romanir a la Corona d'Aragó, ans era estada donada e retuda dues vegades, e així ara volíem assajar si melloraria la ventura en lo tercer lloc del títol. E ells així riguerense'n, e no ens en parlaren pus enant. »

Referències

1. ↑ Marsili M.Sanpedro, La Crónica Latina de Jaime I, M.D.Martínez San Pedro ISBN 84-398-1153-5 Gráficas Ortiz - Almeria
2. ↑ Marsili M.Sanpedro
3. ↑ Marsili M.Sanpedro

Còdex

• Còdex, 1313: Manuscrit. Ms. 64. Biblioteca Universitària de Barcelona
• Còdex, 1343, (H): Manuscrit. Ms. Biblioteca de Catalunya

Perden diners el artistes amb el P2P?

Les grans perjudicades per les descàrregues il.legals no són els artistes, sinó les discogràfiques. Segons una informació elaborada per The Times Online, la realitat de la indústria musical no és com ens la estaven pintant: tot i les descàrregues il.legals, els artistes guanyen cada vegada més diners.

Les dades recollides entre 2004 i 2008 són molt reveladors i estimen que, durant l'any que ve, els ingressos obtinguts pels artistes a través de la música en directe podrien superar el total de la facturació de les discogràfiques en concepte de venda de discos.

L'informe posa en evidència dos temes: que el creixement dels ingressos per concerts no mostra senyals de debilitat i que el directe és, sens dubte, el negoci més lucratiu per als artistes. El motiu és que el percentatge de l'import de l'entrada que acaba a la butxaca de l'artista és molt alt, segons l'estimació realitzada per l'equip de The Times Online.

Una altra qüestió cridanera que mostra el reportatge és que els ingressos acumulats pels artistes han crescut en els últims cinc anys, malgrat l'enfonsament de la indústria discogràfica. L'edició digital del diari anglès atribueix aquest augment a la venda d'entrades en els concerts i al pagament de royalties, que "suposa una partida en els ingressos de la indústria molt més gran del que la gent creu", afirmen.

A més, la publicació posa l'accent en la influència que exerceixen les descàrregues il legals en la indústria musical. Assenyala que, tot i que la British Phonographic Industry (que representa les discogràfiques al Regne Unit) denúncia any rere any el problema que suposen les descàrregues il.legals, potser hauria de corregir el seu discurs i indicar que l'únic que s'ha ressentit en aquest temps és el sector discogràfic.

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals d’Internet”

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, ha set elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú.

S’ha publicat en multituds de llocs web. Si estàs d’acord i vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.