sábado, 17 de mayo de 2014

Joan de Mandeville

Joan de Mandeville


Gràcies a l'hebraista francés Claude Duret, i, a les  seues obres Thrésor de l'Histoire des Langues de cet Univers & Histoire admirable des plantes et herbes esmerveillables & miraculeuses en nature, en edicions publicades de 1605 al 1619 a Yverdun (Suiza), sabem que Mandeville va escriure originalment la seva obra "El  Llibre de les Meravelles del Món" en llengua romanesca. Ens re-copia uns trossos del manuscrit original del segle XIV, on es pot veure que no es tracta d'occità sinó de pur català d'aquella època.

Aquests trossos per ell publicats al 1605, són uns fragments escollits del manuscrit en català de l'obra de Joan de Mandeville "El  Llibre de les Meravelles del Món"... , que encaixen dins les seves obres.. , però el més important és que ens diu que el "romanesque" és la llengua original en que fou escrit.. i afegeix que, a data de 1605, no li consta que s'hagués publicat encara en aquesta llengua, tot i que ja s'havia publicat en una dotzena de llengües!...(una traducció a l'aragonés encarregada per Joan I, i quatre edicions en castellà fetes a València, als anys: 1521, 1524, 1541, 1544..).
Es podrà discutir si era el manuscrit original o no, però el que no es pot discutir, és que es tracta d'un altre manuscrit català antic, que s'ha fet fonedís, però amb la diferència amb altres, aquesta vegada sí que en tenim fragments.. encara que siguin re-copiats per en Claude Duret al 1605..

El fet més curiós és que hi ha un munt d'autors han fet manta estudis sobre Mandeville i , alguns fins i tot esmenten aquesta obra en "romanesque" (Martí de Riquer, Maria RODRÍGUEZ TEMPERLEY, Alda ROSSEBASTIANO, etc..) però no s'atreveixen a dir que és català del s XIV, per quin motiu?, pot-ser és que tenen por d'enfrontar-se a la opinió internacional, i no gosen fer el primer pas, per allò del què diran.. Els anglesos se l'han fet seu, atès que ho diu al manuscrit.. però no podria tractar-se d'un recurs literari com el cas del Tirant?... llegiu els trossos.. i opineu vosaltres mateixos si això és o no és català pur (del s XIV clar..)

Apart d'això.. pensem ...com pot-ser que un borgonyó escrigui un llibre de viatges per Àsia en català al segle XIV?, pot-ser els consolats catalans, la marina catalana, el camí català, que ens connectava i la gran quantitat d'escuts amb als mateixos colors que els de Catalunya existents a la Borgonya/Flandes, ens puguin donar una mica de llum sobre aquest fenomen. Apart que va fer una proposta molt clara d'un món rodó amb la possibilitat d'arribar a l'est per l'oest, idea que va arrelar profundament en Colom..

Versió castellana.. català mal traduït

A totes llums estem davant d'una nova mala traducció del català.. al menys la versió castellana.. només amb una mirada en diagonal.. se n'han trobat unes quantes de bones: oli → olio, fustas, gotea gotas gruessas, "una mica de pont" → "una poca de puente", Aristòtil, ...
 

passa hombre => hom passa!!!!!!


..Y passa hombre por la ciudad de Edipon y por el castillo de Bueissenburg, el que es en
fin de Ungría, donde passa el río Danubio. Este río es muy grande y passa por Alemaña
de suso de las montañas a la parte de Lombardía. Con este río se juntan otros quatro ríos
muy grandes, y corre por mitad de Ungría y de Grecia y por el reyno de Tartaria, y allí
entra en la mar hazia la parte de Oriente.
Después passa hombre por Bulgaria y entra en la tierra de los búlgaros, y allí passa una
puente de piedra muy excelente que..

Biografia

Joan de Mandeville, Jehan de Mandeville o John de Mandeville (? - 1372), originari de Lieja, Bèlgica , va ser un escriptor, autor d'una obra titulada Llibre de les meravelles del món (o Viatges) en el qual relata els viatges, presumptament realitzats, per ell, al llarg de trenta quatre anys per Egipte, i diferents parts d'Àsia i Xina. El seu títol evoca el famós Llibre de les meravelles de Marco Polo, i que va ser dictat pel venecià al seu company de presó. Joan de Mandeville afirmava ser un cavaller anglès.

El seu viatge

Joan de Mandeville va partir cap a Egipte el dia de Sant Miquel de 1322. Afirma, a la seva tornada, que va ser un mercenari al servei del soldà, llavors en lluita amb els beduïns. D'Egipte va anar a Palestina, va seguir la ruta de la Seda i va visitar l'Índia, l'interior d'Àsia i la Xina. Va dir haver servit durant quinze anys en l'exèrcit del gran Khan. Després d'una absència de 34 anys, va tornar el 1356, anys posteriors a la pesta Negra del segle XIV, que va implicar una sagnant baixa demogràfica a Europa durant els anys 1347- 1350. El relat dels seus viatges és considerat normalment com una impostura, encara que no referent al viatge d'Egipte, a raó del to emprat i dels relats d'altres exploradors anteriors.

El relat del seu viatge

Pàgines dels llibres de Duret, on re-copia el text d'un manuscrit "romanesc" del segle XIV (que es pot veure que és català de l'època).

Segons alguns crítics, a la seva presumpta tornada, va decidir, amb l'ajuda d'un metge de Lieja, posar en paper les històries que havia passat. El seu relat es va convertir en una de les obres més cèlebres de l'Edat Mitjana, i probablement més que les dels seus contemporanis Christine de Pisan o Joan Sense Por, duc de Borgonya.
Descriu el món conegut en la seva època, de forma notable l'extrem oriental d'Àsia, que era llavors poc conegut pels occidentals: només els franciscans i els dominics, així com a Marco Polo, es van atrevir a aventurar-se en regions tan llunyanes. El relat dels primers missioners (Guillem de Rubrouck) o d'exploradors com a Marco Polp estaven poc difosos en Occident en aquella època.
John de Mandeville es va referir a les possibilitats teòriques de la circumnavegació del món. Es diu que John de Mandeville va influir en el jove Cristòfor Colom.
John de Mandeville descriu els seus itineraris, insereix històries i llegendes fabuloses en un relat de referències variades bíbliques i consideracions religioses.

L'emperador de Constantinoble aguantant la Llança Sagrada. Miniatura d'un manuscrit (Segle XV) de John de Mandeville, Biblioteca Britànica, MS add. 24189 fol. 10.
L'obra és en si mateixa, una compilació i una síntesi d'un conjunt de viatges, incloent:
  • Els discutits viatges de l'autor per Egipte (fruit d'observacions personals, que després d'un estudi profund del text, una part significativa dels crítics està d'acord en afirmar que procedeixen d'un viatger sobre el terreny), Índia, interior d'Àsia, i a Xina.
  • Els viatges anteriors efectuats per missioners franciscans i dominics. Van ser descrites les terres no vistes, i introduït les deformacions habituals dels geògrafs de l'Edat Mitja, la compilació d'obres de viatgers dominics o franciscans tals com Guillem de Boldensele, Guillem de Trípoli o inclús Odoric de Pordenone.
  • Referències al "Speculum Historiale" de Vincent de Beauvais, que era una enciclopèdia reconeguda de l'època.
Es va reproduir més de 250 exemplars en deu idiomes, la qual cosa és considerable per a l'època, i va divulgar en gran nombre de persones occidentals, que la terra era esfèrica.
L'estudi crític de l'obra, fet per Christiane Deluz, mostra que hi ha tres versions:
  • La versió insular, en anglès i normand (25 manuscrits).
  • La versió continental, en parla continental.
  • La versió Ogier amb interpolació de texts introduint en escena Ogier en Danés.
Aquestes tres versions van ser traduïdes a diverses llengües vernacles.

La diversitat de les fonts, referències, versions inicials i traduccions en idiomes vernacles, fa difícil verificar les informacions.
La versió més antiga, segons l'hebraista francés Claude Duret, seria l'escrita en llengua romanesca (catalana).

Edicions recents

  • Mandeville, J. de, Llibres de meravelles : el viatge de San Brandán. El llibre de les meravelles del món, traducció de Marie-José Lemarchand Malantain, Edicions Siruela, Madrid, 2002. ISBN 84-7844-607-9.(castellà)
  • Mandeville, J. de, Llibre de les meravelles del món, Editors de Facsímils Vicent García, S.L., 2002. ISBN 84-923358-6-6 (castellà)

Referències


Thrésor de l'histoire des langues de cest Univers, ... - Pàgina 625

books.google.es/books?id... - Tradueix aquesta pàgina
Claude Duret, Augustin Pyramus ¬de Candolle. mais la foy de ces ... IEan de Mandcuillc Caualier Anglois viuant cn l'an de salut 1312. en ses voyages composés en langue Romanesque chap. dclaloy des Iacobins , c'est à dire lacobites cy dessus allégué , parle amplement de ces lacobites , & de leur Religion. Haython Arménien liur. ...

domingo, 23 de diciembre de 2012

La gran mentida: "La Universitat de Barcelona fou fundada el 1450"

Vaig tenir aquest dubte des de que els anys 60 vaig començar a estudiar els astrònoms jueus-catalans a les obres d'en Millàs Vallicrosa, gràcies a que el meu pare era de Santa Coloma de Farners, (com en Millàs) que apart de ser-ne fill, era amic del meu oncle, fins el punt que havíem pres cafè junts en alguna ocasió.

D'en Millàs vaig aprendre que els europeus que van viatjar a Catalunya buscant coneixements (p.e. Adelardo de Bath, Michael Scot o Chaucer (d'aquest hi ha documentat un viatge a Montserrat) i que són els que van portar els coneixements àrabs a Europa o Anglaterra) els van copiar de les traduccions llatines dels nostres monestirs. Dominar l'àrab amb mestria no estava a l'abast d'un viatger ocasional, els nadius sempre els portaven avantatje (Michael Scot fou un cas apart, ja que residí aquí mitja vida) d'una manera especial els jueus que estaven a cavall d'ambdues cultures, van venir pel nord d'Àfrica aprofitant la invasió àrab i es van submergir a la cultura cristiana, coneixent fins cinc o més llengües.

Catalunya estant repartida a ambdues bandes dels Pirineus va tenir el paper de "últim tenedor" d'aquestes ciències abans de passar a Europa. El país basc amb una posició semblant (Hendaya), va perdre aquesta opció degut al seu aïllament natural, (no va ser dominat ni per romans, ni per bàrbars, ni per àrabs, d'ací el perquè han mantingut la seva llengua primitiva...) 
Un altre cas amb proves documentals és el de Gerbert d'Orlhac -creador del primer autòmat i del primer "rellotge mecànic" de la història-, ja que estudià i ensenyà al monestir de Santa Maria de Ripoll passant per Vic, convertit més tard, l'any 1006 en Papa (Silvestre II), va ser un gran defensor i propulsor de les xifres hindo-aràbigo-catalanes. Si bé, no es van poder imposar els "guarismes", fins avançat el segle XVI, i a les fraccions els va costar encara una mica més.

Com és possible que tots aquests estrangers estudiessin a Catalunya sinó hi havia un "Estudi General" (o d'algún tipus)  i que Jaume I deixés crear-ne un a Salamanca (el 1254) al seu gendre Alfons X el Savi, sense tenir-ne un ell a casa seva?

No té sentit que amb la importància que tenia Barcelona per als seus comtes fundessin primer l'estudi de Lleyda (setembre 1300), fins i tot penso que Vich (amb l'abad Oliba) l'havia d'haver tingut primer.

En Leandre Martí em va fer arribar un llibre on explica que el príncep de França fill de Lluis X el sant, va venir a estudiar  el trivium i quadrivium al convent construït per Sant Francesc amb les seves mans arran de la platja de Barcelona a meitat del segle XIII, no es pot considerar això un Estudi General?.. no crec que estudiés ell sol, de ser així hauria anat el savi franciscà  a educar-lo a la seva cort com a tutor particular.

La teoria d'en Bilbeny de la censura de la història deixa el camí obert a la investigació sobre aquest tema..

Historiografia oficial:
El 1715 després del final de la Guerra de Successió, Felip V, dins de les disposicions del Decret de Nova Planta, va ordenar tancar la Universitat de Barcelona i totes les Universitats de Catalunya (Tarragona, Girona, Solsona, Lleida i Vic) amb la creació d'una de nova i única per tota Catalunya amb seu a Cervera.

La meva teoria:

Penso que la seva venjança va arribar més lluny, i aquí cal canviar la redacció dels fets com els narra la historiografia oficial i reblar: -fent desaparèixer aixi totes les universitats del país, i al mateix temps intentant esborrar totes les traces de "la Universidad de la esclarecida Ciudad de Barcelona" de l'època pre-Trastàmara, deixant (o falsificant) els documents que movien l'origen al 1450, any en que "consta" que Alfons el Magnànim va fundar l'Estudi General de Barcelona, (etiquetat com origen de l'actual universitat)

El 25 de desembre, buscant "Vniversitat" a ·Crisi de Catalunya", n'he trobat una prova concloent i..seguiu buscant, n'hi ha d'haver més..

Segons escriu el Pare Marcillo[1]:

RELIGIONES QVE
COMENÇARON SV  FVNDACION EN Espana,
 ò en la Corona  de Aragon, por  Cataluña

RELIGION DE PREDICADORES

EL Convento de Predicadores de Santa Catherina Martyr de Barcelona,es el mas antiguo de   toda la Provincia de Aragon. De los Conventos de la Provincia uno es Illustre y de fama, por la antiguedad, otro por el Fundador que tuvo de valor, y prenda, otra por el estudio, que en el florece, otro por los Relïgiosos que tiene seña-lados en Santidad, letras, y Dignidades;este de Barcelona lo es por todos los quatro titulos juntos. Para serlo por el postrero sobravale S.Raymûdo de Peñafort. Quanto mas, que, allende dèl tiene por hijos à los Santos FrayPedro Cendra,y Fray Iofre de Blanes, al Cardenal Fray Iuan de Casanova,à los Obispos Fray Berenguer de Castellbisbal, Fray Guillermo de Barberan, Fray Pedro de Centelles, Fray Bernardo de Muro, Fray Ferrer Abella, y Fray Pedro Martir Coma, finalmente al doctissimo Fray Raymundo Martin, y otros. Por el del estudio tambien lo es pues agora es una de las Vniverfidades de la Provincia ; y antiguamente desde el tiempo del Rey de Aragon Don Iayme el II fue estudio de la Orden, en el qual el Bienaventurado San Vicente Ferrer oyò logica i Theologia, y leyò Filosofia. Pues serlo por la antiguedad, no ay cosa mas sabida. Por razon del que la fundo, no deve nada en lustre à qualquier Monasterio: que sabida cosa es, que le dio principio Don Berenguer de Palou, Obispo de la Ciudad de Barcelona, varon en todo grande.

Ès a dir, segons morcillo teniem estudi amb Jaume II
(1285–1295) però S.Raymûdo de Peña-fort  el situa amb Jaume I (n'era el conseller) com ja ho havia intuit i dit...

El 23 de desembre, buscant el text d'en Joan d'Àustria on diu que volia que l'enterressin a Montserrat com el seu pare,  n'havia trobat un altre on Martí l'Humà va dir textualment.[2].:

"..Atendiendo à las conveniencias de nuestros fubditos, con mayor voluntad hazemos aquellas provisiones, y gracias, que vemos ser colmadas de frutos,à aquellos principalmente, que, insistiendo en nuestro servicio, no dudan exponer, quando se ofrece ocasion, sus personas, y sus averes por nofotros.

Mientras, pues miramos de espacio los grandes servicios, (que, por evitar prolixidad, nos parece pasar en filencio) que la Vniversidad de la esclarecida Ciudad de Barcelona, ha echo a nuestros predecesores, y con mas liberalidad a nosotros, continuandolos con mas pronta voluntad etc.."

Vniversitat té també el sentit de comunitat (municipi, unió de gent, etc..) empra a altres llocs del llibre el mateix terme Vniversitat sense possibilitat de mala interpretació. "..Ni fuera facil contar los hombres doctos que en esta  han florecido.."[3]

...de fet crec que aquest passatge es refereix al moment en què vol crear l'Estudi de Medicina.. no referint-se als fubditos als averes del primer paràgraf que nomès serveix de pròleg del segon  paràgraf . que evidentment fa referència a la Vniversitat en sentit d'Estudi General..ja que és un fet reconegut oficialment, que Martí hi va voler crear un Estudi de Medicina.:

"Els seus orígens resideixen en l'Estudi de Medicina que Martí I l'Humà volgué atorgar a la ciutat el 1401, sense el beneplàcit del Consell de Cent, que creia envaïdes les seves competències; igualment, l'Estudi General de Lleida va protestar, ja que això trencaria el seu virtual monopoli de l'ensenyament superior a la Corona d'Aragó." 

La frase "..ha echo a nuestros predecesores.." dona fe que de que Universitat Barcelona existia durant uns quants regnats de la seva nissaga reial i.. que son tants que els deixa en silenci "..por evitar prolixidad.."


Reis de Catalunya implicats (com a mínim..) :
Jaume I
Pere el Gran (1276–1285)
Jaume II (1285–1295)
Alfons el Benigne(1327–1336)
Pere Terç(1336–1387)
Joan el caçador (1387–1396)
Martí l'Humà (1396–1410)

Cronologia d'universitats relacionades:
Palencia: segle XI (fundada l'escola). Tello Téllez l'amplia 1208 -1214, aprovació pontifícia d'Honori III en 1221. una de les primeres d'Europa, després de Bolonya, París, Oxford i Montpeller.
Salamanca:1219 escola  catedralícia, Estudi General el 1243. Sancionada per Alfons X el Savi el 1254 iper  butlla papal d'Alexandre IV el 1255.
Montpeller: 1220 pel cardenal Conrad i confirmada pel Papa  Nicolau IV en una butlla en 1289.
Lleyda: 1300
Alcalà: 1293. Tanmateix no seria erigida com a Universitat fins a 1499,  quan el Cardenal Cisneros la va ratificar mitjançant Butlla Pontifícia concedida per Alexandre VI
Barcelona:1450 Alfons el Magnànim
València:1499

  1. Manuel Marcillo. Crisi de Cataluña hecha por las naciones estrangeras. en la imprenta de Mathevat, 1685, 194– [Consulta: 23 December 2012].
  2. Manuel Marcillo. Crisi de Cataluña hecha por las naciones estrangeras. en la imprenta de Mathevat, 1685, 62– [Consulta: 23 December 2012].
  3. Manuel Marcillo. Crisi de Cataluña hecha por las naciones estrangeras. en la imprenta de Mathevat, 1685, 289– [Consulta: 23 December 2012].

viernes, 9 de noviembre de 2012

El Quixot i els tres pèls al gat...

El refrany esmentat per Dom Quixot "Andar buscando los tres pies al gato", és una altre prova concloent de que el Quixot és una traducció del català:

Don Quixot (1605), capítol XXII,  primera part, que és la primera referència escrita de l'us d'aquesta expressió en la llengua castellana:

"Donosa majadería, repondió el comisario; bueno está el donaire con que ha salido a cabo de rato: los forzados del rey quiere que le dejemos... váyase vuestra merced, señor, norabuena su camino adelante... y no ande buscando tres pies al gato. Vos sois el gato y el rato y el bellaco, respondió Don Quijote".

En la seva versió actual, avisa als que insisteixen massa en algun assumpte, intentant demostrar quelcom impossible.

L'explicació rau a la Catalunya Nord, i d'altres territoris de parla catalana, on el refrany deia (i diu encara..):

" Buscar els tres pèls al gat " o " Buscar els tres peus al gat " (amb el sentit de pèls)


Aquest refrany s'empra per indicar que  un fet és impossible, comparant-lo amb el disbarat de "buscar tres pèls al gat", ja que segons la tradició secular catalana (demostrada avui dia per la genètica*), mai trobarem un gat amb el pèl de tres colors, sempre que en vegem un de tricolor es tracta d'una gata o bé d'un gat infecund (bord), només les gates poden ser tricolors.

Segons el lingüista Lluis Mandado, en occità, en molts casos darrera de vocal l' "l" es canvia per una "u" (p.e.: Alvèrnia=Auverha, Alps=Aups, etc.. ), fins i tot en català (Casals=Casaus..), per tant "pèls" es pronunciava "peus". Aquest fet permet doncs explicar l'origen del refrany castellà, com una "mala traducció del català -en forma literal-",  per part del censor, que ha deixat entre altres "cents d'errades" això de "los tres pies al gato", fet  però "impossible" per part de l'autor del Quixot atès que és ell el que l'introdueix de la font original catalana.


Alguns escriptors contemporanis, en data posterior al Quixot (1611 i 1627) i amb tota la mala fe -cal tenir en compte un fet inapel·lable: "una persona culte, encara que fos castellana, no podia deixar de conèixer el dit original català", sobretot en Covarrubias que sinó és valencià hi va viure-, doncs bé, per tal de desviar l'atenció sobre l'origen català del refrany que deixava al descobert l'evident mala traducció al castellà per part dels censors de la Inquisició, es van inventar el seguent  refrany sense cap fonament ni lògica ("sense solta ni volta") dient que ja existia abans del Quixot:

"Buscar los 5  pies al gato"... dient que Dom Quixot havia canviat la xifra...

Sebastián de Covarrubias el cita en el Tesoro de la Lengua Castellana (1611):

"Buscar cinco pies al gato se dice de los que con sofisterías y embustes nos quieren hacer entender lo imposible; nació de uno que quiso probar que la cola del gato era pie"

Gonzalo Correas, en el seu Vocabulario de refranes y frases proverbiales (1627), diu:

"Buscais cinco pies al gato y no tiene más que cuatro; no, que cinco son con el rabo".

Contra l'originalitat d'aquests refranys cal afegir-hi un argument addicional de gran pes.. les extremitats dels gats s'han denominat sempre "potes" (patas) i no "peus" (pies), aquest fet reforça doncs la tesis d'una mala traducció del català, ja que sense derivar-lo de l'expressió catalana el refrany hauria estat: "buscar las tres patas al gato" o "buscar las cinco patas al gato"..

I per si tot això fos poc... hi ha un  acadèmic que va proposar una solució "rocambolesca", dient que el gir "tres peus" no és cap variant del refrany d'en Covarrubias, i que si  Cervantes el va emprar, no va ser per distracció, sinó com a bon gramàtic, ja que es referia a la paraula "gato" que consta de dues síl·labes, "ga-to", és a dir, dos "peus" mètrics, mai tres.

Com en tants altres casos.. fins on arribaran per tal de no reconèixer l'evident origen català d'un fet!. Si li apliquem la "navalla d'Ockham" (que jo crec que caldria canviar i dir-li "navalla de Llull"), la tesi més senzilla (per tant la més probable) és la mala traducció del català al castellà.

Manel Capdevila 


(*) Gens: Sabem que el sexe el determina la combinació de cromosomes: (XY) = mascle i (XX) = femella. Els gens que transmeten el negre i el ros estan en el cromosoma X i un exclou l'altre. El gat, per ser mascle, té la combinació (XY) i, per tant, només pot tenir o el color negre o el color ros (a part del blanc), a no ser que tingui un cromosoma X addicional = estèril. La gata, en canvi, té la combinació (XX), i així pot tenir el gen del negre en un cromosoma i el del ros a l'altre, (a part del blanc clar)

(1) Spadafori, Gina. «Feline Fallacies». The Pet Connection. VeterinaryPartner.com.
(2) Editorial UOC..Història de la llengua catalana.  2011, 128–. ISBN 978-84-9788-380-1

domingo, 9 de octubre de 2011

Edició perduda del Quixot (Barcelona pre-1604)

Lope de Vega (Toledo, 4 d’agost de 1604)
“..De poetas, no digo: buen siglo es éste. Muchos en cierne para el año que viene; pero ninguno hay tan malo como Cervantes, ni tan necio que alabe el Quijote...”
Novel•la “La pícara Justina” (1604)
Fa referència al Quixot i té privilegi d’impressió del 23 d’agost de 1604.
Contradicción de los catorze artículos de la fe cristiana (Juan Pérez 1627 )
Explica que el 1604, a una llibreria va sentir un estudiant que contestava a un altre client, en referència als llibres de cavalleries: “Ya nos remanesce otro don Quixote“.
Don Quixot: 2a part, 3er cap., 7è paràgraf (1615)
“..que tengo para mí, que el dia de hoy están impresos mas de doce mil libros de la tal historia; si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso, y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes, y a mi se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga...”

  • En Cervantes no esmenta Madrid!... fet del qual Bilbeny infereix que l’edició de Madrid de Juan de la Cuesta de 1605, és apòcrifa… D’altra banda, la 1ª edició coneguda de Barcelona, és la de 1617, per això i aplicant la llei de Chapman-Kolmogorov, la probabilitat que les dues edicions desaparegudes sense deixar rastre “no siguin la mateixa” (la pre-1604 i la de Barcelona pre-1614), és infinitament petita (com el cas dels incendis amb dos focus o més)…
  • La llicència de l’edició de Barcelona (1617) recolza el text de Cervantes: “se le puede permitir que de nuevo se imprima y publique en la diocesi de Barcelona”
  • Bilbeny afegeix: “l’únic motiu amb prou força per fer desaparèixer tota l’edició, és que estava escrita en català” (com el cas de la Biblia catalana, de la que nomès n’ha quedat un full)
  • El Quixot d’Avellaneda té la llicència de Tarragona (1614), però Francisco Vindel assegura que els tipus són de la impremta d’En Sebastià Cormelles de Barcelona. Per què un autor de “Zaragoza” (segons Cervantes) no la va fer imprimir a Madrid, prop d’En Lope de Vega “enemic” d'En Cervantes i del Quixot?
  • La 2ªpart del quixot té un missatge: fa llegir a “Dom Quixot”, l’obra d’Avellaneda, a una llibreria de Barcelona.

Resposta a:Edició perduda del Quixot

l·lustrat Sr."Miguel", no poso "Miquel" perquè algú que diu "(en 1607 ja hi va aparèixer una)" en lloc de "(el 1607 ja en va aparèixer una)", posa els anys amb "en" davant o empra "una i altre vegada" (una y otra vez) en lloc d'"una vegada i una altra", per més que intenti escriure un català "emprant mots escaients" amb el substrat castellà ja queda palesa la seva "imparcialitat"

No discutirè si el Quixot va ser escrit en català (encara que jo crec, per altres articles, que té prou base) atès que en Jordi aquí no n'exposa cap argument. En Jordi amb una intuició i una lògiga dignes d'un mestre demostra que l'edició desapareguda de 1604 ha de ser l'edició de Barcelona. (com ho demostra la
llei de Chapman-Kolmogorov )

Aquests són els meus punts:

1.- Aporti una sola referència "que es pugui tocar" d'un d'aquests manuscrits del Quixot que diuen que corrien per MadriT el 1604 (nomès thi han suposicions). Des de la invenció de la impremta, els únics manuscrits que corrien eren els de les obres que la censura no deixava imprimir (P.E. Cristòfor Despuig: Col·loquis de la insigne Ciutat de Tortosa.. El trobat pel Pare Fita el segle XIX). Quan en Lope de Vega diu "que alabe el Quijote", només es pot referir a un llibre imprès. Després de 150 de Gutemberg, si un llibre no estava imprès.. "no existia". Durant 300 anys el "Tirant lo blanc" no va existir, el que va existir va ser "Tirante el blanco" que era l'únic del que hi havien còpies impresses (com la que va obtenir el Comte de Caylus, i diu al seu llibre que va ser difícil d'obtenir per raó de la censura... aquella que segons alguns.. no existia!)

2.- El seu cinisme o demagògia arriba al límit al dir que l'esment de les tres edicions (de Lisboa, València i Barcelona), "és una mena de queixa per un acte de pirateria editorial"... Però si fins i tot un nen pot veure que ho diu donant importància al fet, vanagloriant-se de les tres impressions, (cal comparar-lo amb la sequència en que parla de l'Avellaneda que nomès li va copiar el nom!). Com es pot dir que això és una queixa?:
—Es tan verdad, señor —dijo Sansón—, que tengo para mí que el día de hoy están impresos más de doce mil libros de la tal historia: si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso, y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes; y a mí se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga .

—Una de las cosas —dijo a esta sazón don Quijote— que más debe de dar contento a un hombre virtuoso y eminente es verse, viviendo, andar con buen nombre por las lenguas de las gentes, impreso y en estampa.

3.- A més a més té un desconeixement total de les lleis, o es que pensa que una llicència de Madrid feia il·legal imprimir a València, Barcelona o Portugal que es regien per altres lleis? cada un d'ells donava les seves llicències i eren perfectament legals (això que diu era amb l'"una grande y libre".. després de Felip IV el borbó...)

4.-Quan en Jordi diu que l'edició de Madrid és una pseudoedició i no val l'argument de que tenia una llicència.. L'argument lògic i irrevocable és que si no esmenta Madrid a la segona part del Quixot el 1615, seria perquè que no existia una edició de Madrid prèvia al 1614 (1 any pel treball d'impressió)

5.- A la llicència de l'edició de Barcelona del Quixot es pot llegir clarament "se le puede permitir que de nuevo se imprima y publique en la diocesi de Barcelona" fet que deixa palès que ja s'havia imprès a Barcelona previament.

6.- Aplicant la llei de Chapman-Kolmogorov, la probabilitat que les dues edicions desaparegudes sense deixar rastre “no siguin la mateixa” (la pre-1604 i la de Barcelona pre-1614), és infinitament petita (com el cas dels incendis amb dos focus o més)…


Edició perduda del Quixot (Barcelona pre-1604!)

Lope de Vega (Toledo, 4 d’agost de 1604)
“..De poetas, no digo: buen siglo es éste. Muchos en cierne para el año que viene; pero ninguno hay tan malo como Cervantes, ni tan necio que alabe el Quijote...”
Novel•la “La pícara Justina” (1604)
Fa referència al Quixot i té privilegi d’impressió del 23 d’agost de 1604.
Contradicción de los catorze artículos de la fe cristiana (Juan Pérez 1627 )
Explica que el 1604, a una llibreria va sentir un estudiant que contestava a un altre client, en referència als llibres de cavalleries: “Ya nos remanesce otro don Quixote“.
Don Quixot: 2a part, 3er cap., 7è paràgraf (1615)
“..que tengo para mí, que el dia de hoy están impresos mas de doce mil libros de la tal historia; si no, dígalo Portugal, Barcelona y Valencia, donde se han impreso, y aun hay fama que se está imprimiendo en Amberes, y a mi se me trasluce que no ha de haber nación ni lengua donde no se traduzga...”

No esmenta Madrid!... fet del qual Bilbeny infereix que l’edició de Madrid de Juan de la Cuesta de 1605, és apòcrifa… D’altra banda, la 1ª edició coneguda de Barcelona, és la de 1617, per això i aplicant la llei de Chapman-Kolmogorov, la probabilitat que les dues edicions desaparegudes sense deixar rastre “no siguin la mateixa” (la pre-1604 i la de Barcelona pre-1614), és infinitament petita (com el cas dels incendis amb dos focus o més)…

La llicència de l’edició de Barcelona (1617) recolza el text de Cervantes: “se le puede permitir que de nuevo se imprima y publique en la diocesi de Barcelona”

Bilbeny afegeix: “l’únic motiu amb prou força per fer desaparèixer tota l’edició, és que estava escrita en català” (com el cas de la Biblia catalana, de la que nomès n’ha quedat un full)

El Quixot d’Avellaneda té la llicència de Tarragona (1614), però Francisco Vindel assegura que els tipus són de la impremta d’En Sebastià Cormelles de Barcelona. Per què un autor de “Zaragoza” (segons Cervantes) no la va fer imprimir a Madrid, prop d’En Lope de Vega “enemic” d'En Cervantes i del Quixot?

La 2ªpart del quixot té un missatge: fa llegir a “Dom Quixot”, l’obra d’Avellaneda, a una llibreria de Barcelona.

viernes, 18 de diciembre de 2009

BARRETINES AL LLAC TITICACA

BARRETINES AL LLAC TITICACA
Ampliar imatge

En referència a l'article de l'Enric Juliana aparegut a la Vanguardia, sobre les barretines al llac Titicaca, us puc assegurar que l'empremta catalana al Titicaca és molt anterior a Carles III (una de les possibilitats que esmenta l'article), sense negar que en va ser rei i va fer i desfer el que va voler, però la més lógica és l'opció de Pedro González de Taquila el s.xvi, (el xv encara no hi haviem arribat), vegeu aquest mapa del s.xvi de l'escola d'en Teixeira amb la senyera a Lima i a Cuzco (repintada de blau).




Tornem ara al meu simposi de l'any passat, la patrona de Lima ès la Mercè , "Nuestra Señora de Copacabana" del llac Titicaca també és la Mercè, com la de Bonaria-Buenos Aires, la Candelària, i totes verges catalanes d'origen que porten el ciri a la má (penso que la Mercè en algún moment va portar un ciri en lloc de ceptre, atès que les seves derivades el porten totes)


http://www.aciprensa.com/Maria/images/copac2.jpg

Nuestra Señora de Copacabana


http://wiki.sumaqperu.com/es/images/thumb/4/4a/Familia_quechua.jpg/500px-Familia_quechua.jpg

Indis del llac Titicaca... tots molt bons mariners! i fabricants de barques de totora


En Kitin Muñoz l'any 2000 va fer construïr als indis del llac Titicaca una embarcació de totora de gran eslora, per anar de Xile al Japó. Va fracasar, curiosament l'havia anat a despedir tota la família reial, quan va salpar de l'illa de Pasqua (Mª Cristina es va casar amb un capità que es deia Muñoz, penso hi pot haver un parentiu)

El Príncipe arropa la expedición por el Pacífico que realizó Kitín Muñoz

http://www.elmundo.es/1997/05/25/sociedad/25N0061.html

http://portal.unesco.org/es/
ev.php-URL_ID=10560&URL_DO=DO_
TOPIC&URL_SECTION=201.html

LA SENYERA A L'ESCUT PRESIDENCIAL DELS EUA

LA SENYERA A L'ESCUT PRESIDENCIAL DELS EUA


A tots ens ha meravellat el quadre del pintor Frank Salisbury que ha penjat al seu despatx de la casa blanca el president Obama, en ell podem veure el president Truman al despatx oval amb una bandera amb 5 barres bermelles sobre fons daurat com la senyera…
És la bandera del President dels Estat Units.
truman
En Roosevelt també té les mateixes 5 barres sobre fons daurat i... de fet ell n’és el culpable ..
Roosevelt
N'he trobat la història amb un inici confús amb diferents versions per al president i per la Navy (amb l'àliga agafant l'escut o no), fins que el president Roosevelt va decidir que només hi havia d'haver un sol escut oficial i va escollir, per a l'escut presidencial, la versió de la NAVY amb els seus colors que són els nostres. Eisenhower va cambiar pel blanc el color de fons abans daurat-groc de Truman i Roosevelt (el de les fotografies), per fer-ho compatible amb la "starred strapped banner".

"...but its early history remains obscure..."
“...President Roosevelt decided that there should only be one official flag for the president and chose the Navy's version. On November 12, 1901, Roosevelt's secretary sent out a letter with the decision, saying it was primarily because the Navy flag was older.[2] While the Army later updated its regulations to use the Navy design for its flag, they retained their own definition of the presidential color, so its design lived on and was still used in many situations.[25]..."
Per a ells es "obscure", per a nosaltres claríssim... En Xevi des dels EUA ens va enviar fa un any un imeil amb la seva troballa: "l'escut de la US Navy amb els colors de la senyera"

Bandera de la US-Navy

En Xevi, estant de viatge als EUA, ens va enviar un email amb la seva troballa: "l'escut de la US Navy amb els colors de la senyera"




Bandera US-Navy "Served with pride"

US-navy-served-pride-banner.jpg

US-navy-served-pride-banner2

US-navy-served-pride-banner2

La U.S. Navy la va fundar en David Farragut que en va ser el primer almirall, és a dir l'origen en aquest cas és palès, perquè el va triar un marí fill d'un marí Menorquí.

No fa molt van venir autoritats americanes i li van dedicar un monument al seu pare Jordi Farragut a Ciutadella.

Els Ferragut a USA sempre varen firmar Farragut perquè sonés amb l'"e" oberta de "Ferragut" en català, sinó els anglesos l'haurien pronunciat "Firragut"…

Canal de TV a Discovery MAX (12 d'octubre de 2013)

Programa Cazasubastas =>Siempre hay dinero en Filadelfia

A Filadèlfia, Ton i Allen pregunten a l'antic esportista de futbol americà Vince Papale sobre una antiga màquina de passades de futbol i un mosquet de l'època colonial .."i una bandera -original d'aquell temps o reproducció- amb els colors de la senyera catalana.."

USA_Catalonia

USA_Catalonia

EPÍLEG

El dia de la cloenda de les "Jornades del Catalanisme" (any 2009 amb en Ticó, en Sobrequés i d'altres), esmorzant al Museu d'Història de Catalunya, en explicar aquest tema a un doctor en història dels que neguen les teories de l'INH (bé aquest almenys dialoga tot negant...) va dir: Com vols que en David Farragut que era anglès de naixement conegués els colors de la senyera? Li vaig dir com a resposta a la seva pregunta "que era una intuïció.." que per la llei de probabilitats de Chapman-Kolmogorov no podia ser una casualitat, i al cap d'uns dies.. tot consultant la biografia d'en DAVID FARRAGUT (re-copiada més avall) escrita pel seu fill, es pot veure que la llei de Chapman-Kolmogorov no s'equivoca:

LA PREGUNTA (AMB UNA RESPOSTA ÒBVIA):

Com pot ser que un home que funda la US Navy i que guarda a la seva Bíblia aquests apreciats records sobre els seus orígens no els tingui en compte a l'hora de triar els colors de l'escut de l'Armada que ell ha fundat?.. i que de passada també són els colors dels Ferragut:

"..
Sobre camp bermell una ferradura de finissim or amb un clau daurat.."

FETS DEMOSTRATS:

  • La bandera de la US Navy "Served with pride" té, encara avui, sis pals vermells sobre camp daurat
  • La bandera presidencial de Roosevelt i Truman i tenia sis pals vermells sobre camp daurat
  • Eisenhower el 1946 va canviar el camp daurat de la bandera presidencial amb un camp blanc

L'ESBORRADA D'INTERNET

Lo graciós és que han esborrat d'internet la documentació que vaig trobar fa cinq anys:

  • President Eisenhower in 1945 changed the Presidential gold-yellow field of the flag with a white field
Busqueu a Google: President Eisenhower 1946 switch presidencial flag gold - white

Trobareu la versió oficial que recopio, però mireu que es salta període de 1901-1945 (Roosevelt -Truman) en qué el camp va ser groc-daurat.


Image by Steve Stringfellow
President's Flag
Flag of the President of the United States This flag is flown for the President of the United States of America, the highest elected official and chief executive of the United States. He is also considered the Commander-in-Chief by all of the Military forces of the United States and heads the Executive Branch of the government. His chief advisors are called Secretaries and are members of his "Cabinet." The President appoints the members of his cabinet, with approval of Congress, and they, in turn, head the various departments and agencies of the government for the President.
His flag (first used in 1877) shows the "Seal of the President" (approved in 1945), which was based on the Great Seal of the United States, placed on a blue field surrounded by 50 stars. The only changes since 1945 were in 1959 and 1960, which added 49th and 50th stars to the circle following the admissions of Alaska and Hawaii as states. Gold fringes are often added to indoor variants of the Presidential flag.

Aquí segueix un resum
de la biografia d'en DAVID FARRAGUT, ja que el llibre es prodiga molt en el seu viatge a Maó .
DAVID GLASGOW FARRAGUT (by his son)

HIS ANCESTORS.
(això ho explica el seu fill)
"On the blank leaf of a Bible in the possession of the family
of Admiral Farragut appears the following record, written in a
bold and legible hand :

" My Son : Your father George Farragut was born in the
island of Minorca in the Mediterranean in 1755 the 29th of
september in Civdadella and came away from that Island the
3rd day of April 1772 and came to America in March 1776.
Your mother Elizabeth Shine was born in North Carolina
Deths Co. near Kingston on the Neuse River in 1765 on the
7th of June. Her father John Shine and mother Ellenor
McIven

This is corroborated by an entry in the books of the ecclesi-
astical coort of Ciudadella, which, being translated, reads as
follows :

"To. 155. George Farragut son of Anthony Farragut
and Joana Mesquida was haptized on the 30th of September
1755. The godfather Don Joseph de Vigo ; godmother the
noble lady Donia -Juana Martorell. The name of the child,
George Anthony Magin. He was born on the 29th of the
aforesaid month and year."

George Farragut was descended from the renowned Don
Pedro Ferragut, who served under James I., King of Aragon,
styled in history El Conquistador, in the campaigns which re-
sulted in the expulsion of the Moors from Majorca in 1229, and
from Valencia in 1238. In Majorca Don Pedro was Sergeant
before the King and office of high honor and importance, held
only by those of noble blood. James bestowed estates upon
the knights who accompanied him in these enterprises, and di-
rected the troubadoor Mossen Jaime Febrer to celebrate them
in verse. The following is the stanza devoted to Pedro Ferragut:

Sobre camp bermell una ferradura
de finisim or, ab un clau daurat,
Pere Ferragut pinta, e ab tal figura
esplica lo agnom. La historia asegura
d'arago es, de Jaca baixat.
Apres que en Mallorca servi de sargent,
tenint a Valencia, hon gran renom guanya
De expert capità per lo dilitgent;
Los anys, e sucesos lo feren prudent.
Té en lo pelear gran cordura i manya,
Perque a totes armes fàcilment se apanya"